En eixe dia concret vam parlar d’una proposta que a cap dels dos ens agradava, ni per com estava plantejada, ni per la metodologia, ni el llenguatge ni la proposta estètica, a banda que possiblement consideravem (des de la nostra visió) mancada d’uns objectius clars en que els i les visitants en fóren els subjectes (i no només els objectes).
El tema és que molt sovint es pensa que les coses per a xiquets i xiquetes han de tindre una estètica molt colorista, que s’ha d’usar un llenguatge infantilitzat, i sobre tot que cal un punt histriònic, i si pot ser un to de veu agut, per a, suposadament, guanyar-se l’atenció de la xicalla.
Al final eixa actitud el que fa és que les criatures només estiguen exposades a un tipus de llenguatge, estètica i manera de fer. Per exemple en música sembla, segons la música que es sent a piscines de boles, aniversaris als parcs i altres esdeveniments als que estàs esposat, que no hem evolucionat des de Teresa Raval, els pallassos de la tele o Parchís (entenent que possiblement eren el resultat d’un temps i una manera de fer, i per tant com a mínim justificables en el seu moment). Salvant les honrosíssimes excepcions de músics que mig moren de gana per no fer exactament això, o que han de batallar per a cercar eixos espais, persones i programadores que aposten per una música de qualitat i diversa per a la xicalla. I clar si a una criatura només l’exposes a actes, accions i activitats d’una única manera, pensarà que eixa és precisament la correcta (i òbviament la única i per tant inqüestionable).
Què necessari que com a p/mares, creadores, programadores usem el nostre criteri, i ens esforcem en oferir diversitat, també estètica, ja que el MAL GUST TAMBÉ S’EDUCA!
