Cap a la triple jornada és un article d’opinió que va ser publicat al Levante EMV que podeu llegir ací en el seu format original.
Cap a la triple jornada.
Potser és que no ho entenc, però fins on jo sé, la societat està formada per persones, i per tal que aquestes puguen viure, hem creat una sèrie de sistemes, com el que s’anomena «l’economia». Em permetreu que ho pose entre cometes i parlar-ne com si fóra una entitat o, pitjor, un ésser (com elsporcs) que cal alimentar i engreixar malgrat que mai el podrem consumir.
En el món capitalista preconfinament ja teníem les coses poc clares i tragàvem amb la història que «l’economia» havia de ser el primer. I en aquestes hem salvat bancs (un altre ésser que cal alimentar) i no vides, per posar només un exemple. I amb aquesta premissa, les persones s’han valorat, i per tant atès, en la mesura del que aportaven a aquesta «economia».
Els i les infants no han estat prioritat en les decisions del poder, possiblement perquè són una despesa per a «l’economia» o, en el millor dels casos, una inversió de futur, ja que educar-los vol dir crear nous peons per aquesta. Per tant les criatures, en els plans dels qui manen, són les darreres a ser ateses i cal que s’ajusten a la «realitat» de ser els últims.
Pose exemples: Què les adultes no poden ajustar-se a l’horari escolar? Cap problema. Clavem les xiquetes tres hores més d’extraescolars i ho disfressem de serveis a les famílies i de polítiques de conciliació. En lloc de fer polítiques de conciliació que impliquen canviar l’inamovible: l’horari de les adultes i respectar els drets de les criatures.
Què les adultes tenim por que les criatures esdevinguen vectors silenciosos de la malaltia? No passa res. Les tanquem dos mesos a casa sota el lema que és per a la «seua protecció» i amb l’excusa que les adultes també hi som tancades. Amb la diferència que aquestes podem eixir a comprar o a treballar (fer gran «l’economia»).
Ara, el post confinament ens porta a una nova realitat (no em dóna el text per a tanta cometa) on els espais creats per a les criatures –agarreu irònicament açò que els espais educatius s’han creat pensant en les criatures i no en les adultes que hi treballen- no s’adeqüen a les necessitats actuals. I llavors què fem? Doncs ens plantegem si les criatures van a escola a estones, a dies o a setmanes.
Imatge muntada de dibuixos de Pablo Hevia
Si una cosa hauríem d’aprendre d’aquest confinament, és que les famílies (i sobretot les dones i les famílies més vulnerables i amb menys recursos) no podem suportar una triple jornada. Si fins ara ja en teníem una de doble (la feina per a «l’economia» i la feina de casa) ara s’afegeix la tercera: fer d’educadores del sistema.
Sí. Hi ha feines que es poden fer per teletreball, però l’educació no és una d’elles. Tornem a confondre educació amb transmissió de coneixements. Els centres educatius també cobreixen molts altres aspectes, com la socialització, la creació de ciutadania, de xarxes de suport (entre alumnat i entre famílies) i tantes altres coses. Però en canvi només ens preocupa si les famílies sabrem ajudar a les nostres criatures a superar un examen de física i química o de filosofia. Tot perquè la seua generació seguisca la nostra estela i siga profitosa per a «l’economia».
No, benvolgudes, podem aprofitar aquest moment i posar les persones davant. I davant de tot a les més vulnerables. Hem de ser capaces d’organitzar primer els drets dels infants i garantir els mínims drets a habitatge, alimentació, dignitat, en espais suficients, entenent la seua realitat i necessitats, i prioritzant el seu benestar físic i psicològic. I així, sempre posant primer a les persones més vulnerables (majors, altres capacitats, pobresa, situació de risc, etc.) fins a garantir aquests drets per a tota la població.
I, finalment, dedicar a «l’economia» l’atenció que mereix en la mesura que ha de garantir tot açò. Ja que, recordem que l’economia és un mecanisme per a ajudar-nos com a societat i no una finalitat per si mateixa.
Crèdits:
Agraïsc l’edició de Joan Canela.
Imatge muntada a partir d’il·lustracions de Pablo Hevia: https://www.flickr.com/photos/pabloh/ i http://www.pablohevia.com/
